dimarts, 14 d’octubre de 2014

Festa major de Caldes de Montbui

Plaça de la font del Lleó (diumenge 12 d'octubre)

  • Colla amfitriona que passa sense cap mena de dubte a compartir (amb Capgirats de Castellar) la primera posició en la llista de dinars i que per tant mola dos pobles i mig: Escaldats de Caldes. Ens han ofert amanideta, botifarra i llom amb patates, vi (que no era del Viña Brasa!!), cafè i roscos!!! Això sí, la birra anava a part i costava 1€...

El vinet (i l'aigua pels peixos)

  • Colles convidades: Castellers de Lleida (que tenen gent molt alta -què carai els donen de menjar per allà dalt?!!- i que se sent irremeiablement atreta per la nostra càmera, facilitant així la feina de gravar) i Saballuts (ben poquets, que amb prou feines ocupàvem els dos autocars...).


    • Castells realitzats:
    Ronda de pilars d'inici
    • Cap ni un, i això que l'actuació començava a les 11! I encara gràcies, que així hem acabat abans, perquè amb el ritme tropical que dúiem avui les tres colles a l'hora de muntar les pinyes, podríem haver empalmat amb dilluns... Que algú ens expliqui com pot ser que duent la poca gent que dúiem totes les colles (que entre les tres fèiem una pinya i prou), haguem trigat la vida a organitzar-les. Som tots un ***** parres.


    Primera ronda
    • Escaldats: Dos id3d7 (un amb peu desmuntat, i l'altre, sense; el somni de SD). Al primer, l'acotxador ha nat pujant molt, i molt, i molt, i molt a poc a poc, fins que s'ha encallat a quarts i s'ha optat per tirar avall.  Al segon no sabem ben bé què ha passat perquè hem deixat la càmera gravant sola, mentre acompanyàvem l'Aina Compromís a fer pipí (feia molt de temps que ja no ho fèiem, això! la canalla creix, s'emancipa... i ja no hi ha cap papi que ens porti la birreta d'agaraïment de rigor... snif, snif...).
    • Saballuts:  3d7a (gravat des de baix de la plaça, amb certa dificultat i de qualsevol manera, perquè a la part de dalt el sol picava com una mala cosa). Teníem tan poqueta pinya, que quan l'Esteban ha sortit rodolant per deixar l'agulla sola, aviat se li ha acabat la superfície per rodolar i ha acabat a terra, que ningú no l'ha agafat.
    • Lleida: 5d7 i pim-pam.


    Segona ronda
    • Escaldats: 5d6 
    • Saballuts:  3d8 amb la rengla i la plena tremoloses a la pujada
        • Lleida: 2d7 que ha remenat una mica en col·locar-se la canalla.


        Tercera ronda
        • Escaldats: 4d6 amb pilar sibilant (que semblava la dansa de la cobra, però canviant el faquir amb la flauta, per les gralles i el tabal).
        • Saballuts:  4d7a (que ha nat tan a poc a poc, que per un moment semblava que s'hagués parat el temps).
        • Lleida: 4d7 a contra-rellotge, que ens sortia la llumeneta pampalluguejant (rotllo avís d'autodestrucció) anunciant que ja no hi havia més espai a la targeta de memòria de la càmera (efectivament, no vam pensar de formatejar TOT el que havíem gravat a concurs....).

        Ronda de pilars 
        • Escaldats: pd5 (que ens pensàvem que s'havia quedat en intent, però no, que l'han descarregat).
        • Saballuts: pd5
          • Lleida: Vano de 5 amb el pd5c (sospitem que el volien baixar més ràpid perquè sabien que darrere nostre venia una cercavila de gegants. L'altra opció és que hi havia gana i volien nar ràpids a dinar, abans no hagués de marxar l'autocar).
            
          En resum, Escaldats s'instauren com a Màsters del Desmuntar (i si no ens falla la memòria, tenen el record amb 2 castells desmuntats i un peu. Saballuts, Caldes molen més!), mentre que la resta de premis saballutsdigitalencs queden deserts: ni Festa, ni Disbauxa.

          • Castellaritat de la plaça: quatre firaires amb globus (un d'ells tenia dos manyocs! un de normals i un de  miniglobus! quant de temps trigarem a veure-ho a la resta de places?!!) més un amb pistoletes de bombolles, flanquejant totes les possibles sortides de la plaça (el malson de qualsevol pare, impossible esquivar els firaires; no hi ha cap escapatòria, el nen t'acabarà demanat un **** Bob Esponja volador), una inclinació del terra nivell Pisa, dues primeres rondes sense gairebé públic (que ha arribat a tercera ronda, bàsicament perquè venien a veure els gegants... en fi), un nen tocant batucades infernals espontànies amb un timbal de joguina (ole pel qui va tenir la gran pensada de fer tambors, flautes, trompetetes o qualsevol altre objecte susceptible de produir soroll per a distreure la canalla; D-O-L-O-R per a tu, també). 

          • Comentaris, dubtes i altres ais dels que podríem prescindir amb tota probabilitat (però que si no féssim, no podríem tocar la pera a ningú):

          1. Cada cop que ens dirigim a Sabadell Centre per nar a buscar l'autocar de Saballuts (és un dir, que el dels vinils amb l'escut de la colla, ja fa dues temporades que no li hem vist el pèl; de fet, és provable que Minyons i Txitxes l'arribessin a utilitzar molts més cops que naltros... els devia encantar), ja patim per amb quina una ens trobarem. Castellers que fan tard i per això hem d'esperar tots estoicament, autocars que s'ha empassat la terra (com el Galis a concurs), pluges torrencials amb pinta d'enfonsar el sostre de xapa i enviar-nos de pet al món d'Oz... Si és que arribes a l'estació, i ja vas preparat per a tot... o quasi tot. Avui hem rebut dos impactes. El primer ha estat el Tudela, que es veu que se li en va anar la mà amb l'afaitadora, i ha passat de barbes, a tenir cara de cul de bebè (perquè no hi ha ni un pèl, s'entén). La segona ha estat veure el que semblaven camises verdes amb banderotes vermelles i grogues (d'aquelles que només tenen tres franges...). WTF?!!! Després ens hem adonat que al costat dels nostres dos autocars (el de canalla i un altre), n'hi havia un tercer amb tot de gent que esperaven per fer una bonica excursió a Barcelona, i visitar la plaça Catalunya, el castell de Montjuïch... Fins i tot es repartien una samarreteta blava (quin color, quins records...) que es naven posant a mida que pujaven a l'autocar (de canalles). Gent simpàtica de mena, tu! que ens han posat molt bona cara, perquè han vist que dúiem tots el mateix bon rotllet. Ara, hi havia gent de saballuts, tu, que són molt poc sociables i uns marroneros que naven dient que si avui no hi havia res a celebrar, que si res a recordar... Quina gent! Com que no hi ha res a celbrar?!! Avui és 12 d'octubre i a Caldes estan de Festa Major!!


          Gent amb poca feina, traient a passejar l'estanquera.

          2. Dubte irreprimible... Abans, per la Festa major de Caldes actuàvem en una plaça amb forma d'embut (rodona i amb pendent cap al mig), s'hi arribava pel carreret que feia pujada que hi havia les puntaires. Ara actuem a la plaça de la Font del Lleó, que és una gran rampa... És que no hi ha cap plaça plana en tota la vila de Caldes?!! Ja està, ja ho he dit.

          3. Escaldats han ofert un bon dinar, però ens l'hem hagut de guanyar amb suor, eh! Primer hem fet una marató de la plaça a l'embalat de festa major, on es faria el dinar. Després hem hagut de superar el tap que s'ha format a l'entrada, que hi havia cotxes aparcats i dificultaven l'accés a les escales. Per últim, un cop dins (bé, era a l'aire lliure, així que el concepte "dins" és força relatiu...) hem jugat al joc de les cadires, anant amunt i avall, que si "porta'm també una cadira per mi", i l'altre "que no, porta-les tu", i un tercer "que ja en porto jo...". Al final tot déu ha nat a buscar cadires, i amortitzaven el viatge agafant-ne 4 o 5 de cop. Resultat: cadires per donar i per vendre, que no hi havia prou culs per a tant seient, i més feina quan ha tocat recollir.
          El joc de les cadires

          4. Acabada la gimcana de les cadires, hem nat seient a taula, esperant a què ens arribés el torn d'omplir el plat. A les taules, però, ja hi teníem el vi, l'aigua i les safates d'alumini d'amanida per nar obrint boca. Ens ha durat poc l'alegria, perquè aviat ens ha arribat una flaire infecta, digne d'atac biològic i guerra química. Pel que sembla, el Mini Compro s'havia despatxat a gust (però com pot ser que una cosa tan petita, pugui provocar una fortor tan gran?!!!!), i la Sandra ha decidit que la taula era un bon lloc per canviar bolquers. Ehem... Taula, menjar, olor a merda... Quin element hi sobra a la sèrie anterior?

          L'ús d'armes biològiques per part de la família Compro.

          5. Superat l'ensurt olfactiu, i la cua rotllo cartes de racionament (no ho podem evitar, és veure cues per menjar i recordar-nos de la Llista de Schildner) hem pogut seure a taula i gaudir de l'amanida, la botifarra, el llom, les patatones... Bé, gaudir, gaudir... només quan un núvol providencial tapava el sol roent, que avui el Llorenç picava amb mala hòstia, i no hi havia cap sostre ni porxo que ens protegís de l'escaldada (ara ja tenim una lleugera sospita de per què Escaldats es fan dir així)! Patíem pels plats, que eren de plàstic, i ja ens vèiem la botifarra a la tempura de pvc! Ja se sap, però, que la necessitat aguditza l'ingeni! De l'oest de Catalunya (la terra on es pon el sol...) ha sorgit un McGiver que ha creat una obra mestra de l'enginyeria amb l'ajuda d'un mocador casteller i la tapa d'alumini de l'amanida: la visera reflectora!! Riu-te'n del casquet volador i d'altres mariconades del Doraemon, la visera reflectora et permet esquivar els rajos solars i, de passada, putejar una mica els veïns enlluernant-los. Són hores i hores de diversió assegurada! Ben aviat es comercialitzaran a totes les paradetes de merchandising casteller (després de veure les xufes que hi arribem a vendre de vegades, la visera reflectora seria del milloret!). Ah, i valdran el que sigui coma 99, perquè així les tietes (sempre amb amor, eh! que SD respectem la mà que ens dóna de beure!) de totes les colles castelleres puguin desfer-se d'aquelles monedetes marrons tan antipàtiques...

          El crac lleidetà amb visera reflectora, model TapaDeL'Amanida

          6. Un altre moment pletòric del dinar, ha estat el lliurament d'obsequis a les colles convidades. La Presi saballuda, eficient com és, ha sigut la primera en arribar (bàsicament, només ha hagut de voltar dues taules, i ja hi era), però el de Lleida pobret, ha trigat un poc més. I el pobre tio d'Escaldats (que es veu que no era el Presi, que era un altre, perquè el Presi escaldat estava fent un fill; ara només haurem d'esperar nou mesos, i sabrem si és nen o nena! #Xist) allà esperant, que ja li creixien arrels, i la nostra Presi amb cara de no-ho-acabo-d'entendre.. I tot Cristo cridant "va, Lleida, que us esperen", "va, on és el vostre presi?", "doncs és igual, tu, que s'aixequi algú altre; qui sigui, coi!". I el presi de Lleida sense aparèixer, i la gent que ja començava a violentar-se... quan, de sobte, apropant-se molt a poc a poc (com a les pel·lis de cowboys, que un puntet petit es va enfocant a poc a poc, i al final hi veiem un paio a cavall...) arriba una camisa burdeus coixejant. Cares d'ups! de la gent.

          La Presi, el petit Presi i el pongo d'Escaldats.


          Vídeos

            - Lleida



            Cap comentari:

            Publica un comentari a l'entrada